14.11.12

Aprofitem tot el que ens passi, per que no hi ha res bo ni dolent, només hi han experiències i el còm les vivim és la gràcia de la vida.


UN SOMNI… O UN CAMÍ ?

Què és més important el somni o el camí? Si el somni no és mou de dintre meu no passarà d'allà. Però si em poso a caminar sense saber a on vull anar, a on faré cap? Sembla el clàssic dilema de l'ou i la gallina, quin és primer?

També hi ha allò de "caminante no hay camino, se hace camino al andar". Així doncs, potser podria ser que si faig camí puc trobar el meu somni? El que sí és cert és que m'he de moure; per que a casa no m'hi portaran res. Però cap a on moure's?

Com tot en la vida, cal anar provant. A base d'encerts i errades fins trobar el lloc. Encara que, sense cap ànim d'enredar la troca, crec que no s'ha d'arribar enlloc. El que realment cal és fer camí. Són les experiències que van sortint al caminar les que motiven el viure.

Quan puges una muntanya, l'objectiu és fer el cim, però el que t'omple realment és l'esforç que hi esmerces en la pujada: La satisfacció de vèncer obstacles i superar proves. És clar que la joia de contemplar el món des del cim t'omple de goig. Però sentiries el mateix si hi pugessis tranquil·lament en cotxe fins a dalt? Quants cops pendents de l'objectiu ens perdem el paisatge?

Fixem-nos en els castellers. Bastir un castell suposa un treball intens de preparació a la base i una execució rítmica i compassada dels que pugen, agombolats pel so de les gralles, fins arribar al clímax de la coronació, que és quan esclata l’alegria per la fita assolida. Però, sense els nervis i la tensió creixent que es genera mentre el castell va pujant, el clímax no existiria. Fora com veure una foto fixa que pot agradar molt però està exempta d'emoció.

Parlant de la Vida, ens sembla que cal tenir uns objectius, però també aquí l'objectiu només és la conseqüència del camí que fem. Per això sentim a dir que n'hi ha molts de camins, com de gustos i maneres de veure la realitat. Per tant, sigui quina sigui la drecera que agafem, arribarem a un lloc tan bo com qualsevol altre:

No hi ha un lloc on haver d'anar
No hi ha res que tinguem que fer
No hi ha cap cosa que tinguem que ser


Crec que la vida és una experiència, un procés, un camp de possibilitats inabastable. Tot hi és representat. Tot s'hi pot experimentar. Tothom hi pot triar el que vulgui. Tot hi té cabuda. Fem el que fem, tot són experiències que vivim, i el com les vivim és la gràcia de la vida.

Fem el que fem, tant si en gaudim com si ho patim, és el camí que hem triat per circular per la Vida i tot és "aprofitable". Tant bé va riure com plorar. El que ens cal és desbloquejar les emocions, per que sinó és com estar mort en vida. És desaprofitar l'experiència extraordinària de la Vida.

Ens movem per la vida a base d'emocions i sensacions que són les que engreixen els records i el que sembla que només ens emportarem quan ens n’ anem. O sigui que disposem-nos a VIURE: Posem-nos a punt la sensibilitat, desfrenem les emocions i "aprofitem tot el que ens passi", per que no hi ha res bo ni dolent, només hi han experiències. Així, fer aquest viatge, haurà valgut la pena.

Joan Martí
On hi ha un somni... hi ha un camí
___________________________________________________________



UN SUEÑO… O UN CAMINO ?

¿Qué es más importante el sueño o el camino? Si el sueño no se mueve de dentro de mi no pasará de allí. Pero, si me pongo a caminar sin saber a donde quiero ir, ¿a dónde llegaré? Parece el clásico dilema del huevo y la gallina, ¿quién es primero?

También está aquello de "caminante no hay camino, se hace camino al andar". Así pues, quizá podría ser que si me pongo a caminar ¿puedo encontrar mi sueño? Lo que sí es cierto es que he de moverme; porque a casa no me traerán nada. Pero ¿hacia donde moverse?

Como todo en la vida: ir probando. A base de aciertos y errores hasta encontrar el sitio. Aunque, sin ánimo de liar más la cosa, creo que no se ha de llegar a ningún sitio. Lo que realmente importa es caminar. Son las experiencias que van saliendo al caminar las que motivan el vivir.

Cuando subes una montaña, el objetivo es llegar a la cima, pero lo que te llena realmente es el esfuerzo que empleas en la subida: La satisfacción de vencer obstáculos y superar pruebas. Claro que el gozo de contemplar el mundo desde la cima te llena de felicidad. Pero ¿sentirías lo mismo si subieras tranquilamente en coche hasta arriba? ¿Cuántas veces pendientes del objetivo nos perdemos el paisaje?

Fijémonos en los castellers. Levantar un castell supone un trabajo intenso de preparación en la base y una ejecución rítmica y acompasada de los que suben, arropados por el sonido de las hasta llegar al clímax de la coronación, que es cuando estalla la alegría por el hito conseguido. Pero, sin los nervios y la tensión creciente que se genera mientras el castell va subiendo, el clímax no existiría. Sería como ver una foto fija que puede gustar mucho pero está exenta de emoción. gralles,

Hablando de la Vida, nos parece que hay que tener unos objetivos, pero también aquí el objetivo solo es la consecuencia del camino que tomemos. Por eso oímos decir que hay tantos caminos, como gustos y maneras de ver la realidad. Por tanto, sea cual sea el atajo que sigamos, llegaremos a un sitio tan bueno como otro cualquiera:

No hay un sitio al que debamos ir
No hay nada que tengamos que hacer
No hay nada que tengamos que ser

Creo que la vida es una experiencia, un proceso, un campo de posibilidades inabarcable. Todo está representado. Todo se puede experimentar. Todos pueden escoger lo que quieren. Todo tiene ahí cabida. Hagamos lo que hagamos, todo son experiencias que vivimos, y el cómo las vivimos es la gracia de la vida.

Hagamos lo que hagamos, tanto si gozamos de ello como si lo sufrimos, es el camino que hemos elegido para circular por la Vida y todo es "aprovechable". Van tan bien reír como llorar. Lo que debemos hacer es desbloquear las emociones, porque sino es como estar muerto en vida. Es desaprovechar la experiencia extraordinaria de la Vida.

Nos movemos por la vida a base de emociones y sensaciones que son las que engrosan los recuerdos y lo que parece que solo nos llevaremos cuando nos vayamos. O sea que dispongámonos a VIVIR: Pongamos a punto la sensibilidad, soltemos el freno a las emociones y "aprovechemos todo lo que nos pase", porque no hay nada bueno ni malo, solo hay experiencias. Así, hacer este viaje, habrá valido la pena.

No hay comentarios:

Publicar un comentario