Comencem a esmolar les eines si el què volem és sortir el menys escaldats possible.

FINS QUAN? FINS A ON?

Estic trist, impacient, enrabiat i -no ho voldria afegir- però sí, decebut.

Fins quan caldrà esperar? Fins a on hem d’arribar per a veure-hi clar?

Què més ens han de fer per a que reaccionem i recobrem la dignitat?

Tan anorreats estem? Tan confosos i enterbolits?

D’on esperem que ens arribin les solucions?

Tan desvalguts i dependents ens sentim que no som capaços de prendre la iniciativa de redreçar les nostres vides?

En cada època hi ha hagut reptes vitals enormes i la humanitat s’hi ha hagut d’enfrontar i cercar-ne la sortida.

La societat actual moltíssim més preparada i equipada que els nostres antecessors s’està demostrant inerme, espantada, incapaç de fer front al repte del temps que li pertoca.

Clar que sortirem d’aquest atzucac on som, però, de quina manera? A quin preu? Ens conformarem amb el què ens donin?  Acceptarem les limitacions que ens volen imposar? És que hores d’ara encara no hem entès res?

Preguntem-nos què volem fer de la nostra vida. Com volem viure (no com ens deixin viure). Avaluem de què estem disposats a prescindir al renunciar a la nostra responsabilitat de prendre decisions.

Fins quan no ens adonarem que si no som nosaltres no ho farà ningú. Ningú ens farà arribar allò que puguem desitjar. Si alguna cosa volem l’hem d’anar a cercar nosaltres mateixos, que ja som grandets!

Tot el què esperem dels “de dalt” ja cal que ho deixem córrer. Només imposicions i control quan no alguna trompada (física o moral) si no som prou obedients i “agraïts”. A veure, toquem de peus a terra!   

A qui beneficia tot aquest daltabaix que han muntat? A nosaltres no i no hi ha res que passi que no tingui alguna causa o interès. No s’ha de ser gaire espavilat per a endevinar que n’hi ha uns quants que “suquen” d’aquest desgavell induït i uns quants més que s’esperen per a “sucar” dels propers temps post pandèmia.

I tots nosaltres -el pueblo llano-  som el guisat on sucaran els quatre de sempre. O sigui que deixem-nos d’esperar i comencem a esmolar les eines si el què volem és sortir el menys escaldats possible.

Però què podem fer direu més d’un? Com a mínim no conformar-nos-hi de grat. Analitzar totes les incoherències que demostren que ens estan enganyant i que no tenen cap intenció de solucionar-ho sinó d’acabar-nos d’engarjolar.

No els hi posem fàcil perquè no és cert que vulguin el nostre bé, només volen tenir-nos controlats i sotmesos per a anar-nos infligint paulatinament tota mena de condicionants que faran de la nostra vida una “eterna quarantena”   

És això el què volem? Doncs cal que nos en encantem o ens ho trobarem a sobre igual com ens ha caigut aquest “estat d’excepció”
_______________________________________________________________

Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com